Blancanieves i Civil
Action
Quan tenia tot just 18 anys i acabava de començar la carrera de Dret vaig
anar al cine a veure Civil Action (Steve Zaillian, 1998), quan vaig
sortir, la pel·lícula m’havia agradat i emprenyat a parts iguals. Les històries
judicials al cine sempre m’han atret, però en aquest cas, a més de veure un
drama judicial ben construït, la història atacava a aquell estudiant de dret
tendre i idealista... A risc de forçar la màquina, una vegada més, vull fer
alguna connexió entre aquesta pel·lícula i la Blancanieves d’animació, dirigida per David Hand
l’any 1937.
La Blancaneus era una princesa tan dolça i guapa que despertava la fúria de
la seva madrastra, la reina, que l’obligava a netejar carrers per tot el regne com
a càstig per l’atreviment de competir amb la seva bellesa. La primera
estratègia de la reina anava per la via directa: matar a la princesa i així ja
no tindria competidora en els concursos de bellesa. Tanmateix, la noble senyora
no comptava amb que el caçador que havia de fer-la desaparèixer, tindria una
mica de bon cor i li diria a la Blancaneus que marxés i no mirés enrere.
Arribats a aquest punt, per a acabar la feina la reina va haver
d’arremangar-se, i transformar-se en una velleta que temptaria a la Blancaneus
amb una preciosa poma vermella, que seria la seva perdició.
A Civil Action se’ns presenta un cas que aparenta tots els elements
necessaris per a ser guanyat: unes empreses contaminen l’aigua potable d’un
poble i, com a terrible conseqüència, uns nens acaben patint leucèmia. Aquí
apareix Jan Schlichtmann (John Travolta), un ambiciós
advocat d’uns 40 anys, especialista en responsabilitat civil per danys,
acostumat a que el seu olfacte no el traeixi i aconseguir negociar molt bones
indemnitzacions per als seus clients. Aquí l’advocat adverteix una oportunitat
única, amb els ingredients perfectes per a triomfar en la reclamació: unes
empreses sense escrúpols contaminant l’aigua per incrementar els seus comptes
de resultats i com a conseqüència, famílies destruïdes amb nens patint.
A tot això, què hi pinta aquí la Blancaneus? Doncs la relació amb el
clàssic de Disney apareix comparant els magnífics secundaris de les dues
pel·lícules. Civil Action és una pel·lícula basada en fets reals i potser el
més realista de tota la pel·lícula és el personatge interpretat per Robert
Duvall: un astut professor de dret de Harvard, a punt de jubilar-se, que
decideix assumir la defensa d’una de les empreses afectades i es mira el cas
amb la serenitat d’un gat vell. Si, el paral·lelisme és entre Duvall i la reina
assassina... Però els punts de connexió per a mi no són en la maldat i la falta
de moral dels personatges; en aquest sentit l’advocat sènior és un personatge
molt més complexe que la reina malvada, té molts més matisos. La clau està en
aquell refrany castellà sabe más el diablo por viejo que por diablo, ja que
Duvall també ofereix a un jove i impulsiu Travolta la poma enverinada: vine a
enfronar-te a judici amb mi, tens un cas sucós entre mans, i uns fets que
clamen justícia al cel... Però Duvall sap que el terreny dels jutjats no
necessàriament és el de la justícia i que els processos judicials es poden omplir de dilacions, problemes provatoris i un llarg etcètera que compliquin una reclamació per més ben fonamentada que estigui. En resum: si aconsegueix fer entrar a
Schlichtmann a la sala de vistes, aquest es trobarà ràpidament amb els peus enfangats
i, una mica més tard, descobrirà que, a més trepitja sorres movedisses i que
com més s’esforci en defensar els seus clients i els seus arguments davant del
Jutge, més s’enfonsarà en un pou sense fons de despeses econòmiques que se
l’aniran empassant a ell i al seu despatx.
