martes, 30 de diciembre de 2025

 

Blancanieves i Civil Action

Quan tenia tot just 18 anys i acabava de començar la carrera de Dret vaig anar al cine a veure Civil Action (Steve Zaillian, 1998), quan vaig sortir, la pel·lícula m’havia agradat i emprenyat a parts iguals. Les històries judicials al cine sempre m’han atret, però en aquest cas, a més de veure un drama judicial ben construït, la història atacava a aquell estudiant de dret tendre i idealista... A risc de forçar la màquina, una vegada més, vull fer alguna connexió entre aquesta pel·lícula i la Blancanieves d’animació, dirigida per David Hand l’any 1937.

La Blancaneus era una princesa tan dolça i guapa que despertava la fúria de la seva madrastra, la reina, que l’obligava a netejar carrers per tot el regne com a càstig per l’atreviment de competir amb la seva bellesa. La primera estratègia de la reina anava per la via directa: matar a la princesa i així ja no tindria competidora en els concursos de bellesa. Tanmateix, la noble senyora no comptava amb que el caçador que havia de fer-la desaparèixer, tindria una mica de bon cor i li diria a la Blancaneus que marxés i no mirés enrere. Arribats a aquest punt, per a acabar la feina la reina va haver d’arremangar-se, i transformar-se en una velleta que temptaria a la Blancaneus amb una preciosa poma vermella, que seria la seva perdició.

A Civil Action se’ns presenta un cas que aparenta tots els elements necessaris per a ser guanyat: unes empreses contaminen l’aigua potable d’un poble i, com a terrible conseqüència, uns nens acaben patint leucèmia. Aquí apareix Jan Schlichtmann (John Travolta), un ambiciós advocat d’uns 40 anys, especialista en responsabilitat civil per danys, acostumat a que el seu olfacte no el traeixi i aconseguir negociar molt bones indemnitzacions per als seus clients. Aquí l’advocat adverteix una oportunitat única, amb els ingredients perfectes per a triomfar en la reclamació: unes empreses sense escrúpols contaminant l’aigua per incrementar els seus comptes de resultats i com a conseqüència, famílies destruïdes amb nens patint.

A tot això, què hi pinta aquí la Blancaneus? Doncs la relació amb el clàssic de Disney apareix comparant els magnífics secundaris de les dues pel·lícules. Civil Action és una pel·lícula basada en fets reals i potser el més realista de tota la pel·lícula és el personatge interpretat per Robert Duvall: un astut professor de dret de Harvard, a punt de jubilar-se, que decideix assumir la defensa d’una de les empreses afectades i es mira el cas amb la serenitat d’un gat vell. Si, el paral·lelisme és entre Duvall i la reina assassina... Però els punts de connexió per a mi no són en la maldat i la falta de moral dels personatges; en aquest sentit l’advocat sènior és un personatge molt més complexe que la reina malvada, té molts més matisos. La clau està en aquell refrany castellà sabe más el diablo por viejo que por diablo, ja que Duvall també ofereix a un jove i impulsiu Travolta la poma enverinada: vine a enfronar-te a judici amb mi, tens un cas sucós entre mans, i uns fets que clamen justícia al cel... Però Duvall sap que el terreny dels jutjats no necessàriament és el de la justícia i que els processos judicials es poden omplir de dilacions, problemes provatoris i un llarg etcètera que compliquin una reclamació per més ben fonamentada que estigui. En resum: si aconsegueix fer entrar a Schlichtmann a la sala de vistes, aquest es trobarà ràpidament amb els peus enfangats i, una mica més tard, descobrirà que, a més trepitja sorres movedisses i que com més s’esforci en defensar els seus clients i els seus arguments davant del Jutge, més s’enfonsarà en un pou sense fons de despeses econòmiques que se l’aniran empassant a ell i al seu despatx.

 

 

lunes, 20 de enero de 2025

Local hero i Bienvenido Mister Marshall

El dijous vaig estar passant una bona estona al Verdi Park, per partida doble. Per una banda perquè vaig disfrutar en pantalla gran de la pel·lícula Local hero (Bill Forsyth, 1983), programada per l’Eduard de Vicente en el marc de les sessions de “Dijous imprescindibles” al cine Verdi (si no hi heu anat, feu-ho aviat!). I per altra banda perquè hi vaig anar per primera vegada amb la meva filla, la Bruna, que amb 11 anys encara té ganes d’acompanyar-me a aquestes coses… Una de les coses bones dels dijous imprescindibles és que l’Eduard, al acabar la sessió obre micròfon perquè tot el públic puguem dir la nostra sobre la pel·lícula. Amb la meva incontinència habitual, ja vaig dir força coses el dijous, però vaig passar-ho tan be tornant a veure la peli que vull aprofitar per dir-ne alguna cosa més, aprofitant per teixir relacions amb un altre film, en aquest cas, Bienvenido Mr. Marshall (L. García Berlanga, 1953).

Local hero ens porta en plena febre del petroli dels anys 80 a un petit poble pesquer d’Escòcia, que rep la visita d’un “yuppie” de Texas amb la idea de comprar el poble sencer per a arrasar-lo i fer-hi una instal·lació petroliera. Com comentava l’Eduard es tracta d’un exemple del gènere “fish out of water”, en les que es situa un personatge fora del seu context com a element central de la història. A partir d’aquesta premissa podem pensar que ens trobarem davant d’una lliçó ambientalista o un drama rural... Però no es compleixen els pronòstics, Forsyth aposta per coure a foc lent una comèdia suau i tranquil·la on el factor humà és el protagonista (llegiu en aquest sentit la crítica del blog de Roger Ebert que ho explica molt bé

https://www.rogerebert.com/reviews/local-hero-1983 ).  Tot i això, el dòlar (o la lliura esterlina o el ruble...) segueix essent el coprotagonista d’aquesta història; Forsyth ens ho recorda amb varis detalls, la pel·lícula comença amb un icònic Porsche Carrera avançant per les autopistes de Texas; en arribar a Escòcia, el pescador canvia el nom de la seva barca pel de “silver dollar”, i a la trobada de la gent del poble a l’esglèsia, el negociador que parla amb la petroliera pren el lloc al mossèn en el púlpit. Tanmateix, comencem a veure que la guerra no sempre acaba amb victòria dels forts. Encara que la platja sigui bombardejada sistemàticament per avions de guerra fent proves de tir i que tant el capitalisme (petroliera) com el comunisme (pescador rus) estiguin enamorats del poble, ell mantindrà la seva personalitat pròpia: entre un vell ermità i una sirena, el protegiran, de tal manera que les ambicions tecnològiques de la segona revolució industrial s’hauran de veure limitades a la testimonial presència d’una vella cabina telefònica londinenca…






















A Bienvenido Mr Marshall, Berlanga ens situa en un escenari molt menys idíl·lic... L’ermot castellà de la postguerra més trista i dura. Tanmateix, aquest també és un bon pretext, com en el cas de Forsyth per fer sortir l’essència humana. Davant de l’arribada imminent dels nord americans amb els seus dòlars, tots els habitants del poble somien amb el seu canvi de vida abraçant els diners del pla Marshall: un nou tractor per al pagès, l’alcalde convertit en cowboy o l’hidalgo vingut a menys que vol reconquistar amèrica de nou. En aquest cas no hi ha ecosistema ni paisatge a preservar, i finalment els tractors no acaben plovent del cel. En cap dels dos casos els diners acaben guanyant la batalla, però en el cas escocès, com a mínim el poble dona una lliçó als ianquis. Però ja se sap,
Spain is different i els americans, en el cas de Berlanga, passen de llarg…


Texto

Descripción generada automáticamente