Blancanieves i Civil Action

Quan tenia tot just 18 anys i acabava de començar la carrera de Dret vaig anar al cine a veure Civil Action (Steve Zaillian, 1998), quan vaig sortir, la pel·lícula m’havia agradat i emprenyat a parts iguals. Les històries judicials al cine sempre m’han atret, però en aquest cas, a més de veure un drama judicial ben construït, la història atacava a aquell estudiant de dret tendre i idealista... A risc de forçar la màquina, una vegada més, vull fer alguna connexió entre aquesta pel·lícula i la Blancanieves d’animació, dirigida per David Hand l’any 1937.

La Blancaneus era una princesa tan dolça i guapa que despertava la fúria de la seva madrastra, la reina, que l’obligava a netejar carrers per tot el regne com a càstig per l’atreviment de competir amb la seva bellesa. La primera estratègia de la reina anava per la via directa: matar a la princesa i així ja no tindria competidora en els concursos de bellesa. Tanmateix, la noble senyora no comptava amb que el caçador que havia de fer-la desaparèixer, tindria una mica de bon cor i li diria a la Blancaneus que marxés i no mirés enrere. Arribats a aquest punt, per a acabar la feina la reina va haver d’arremangar-se, i transformar-se en una velleta que temptaria a la Blancaneus amb una preciosa poma vermella, que seria la seva perdició.

A Civil Action se’ns presenta un cas que aparenta tots els elements necessaris per a ser guanyat: unes empreses contaminen l’aigua potable d’un poble i, com a terrible conseqüència, uns nens acaben patint leucèmia. Aquí apareix Jan Schlichtmann (John Travolta), un ambiciós advocat d’uns 40 anys, especialista en responsabilitat civil per danys, acostumat a que el seu olfacte no el traeixi i aconseguir negociar molt bones indemnitzacions per als seus clients. Aquí l’advocat adverteix una oportunitat única, amb els ingredients perfectes per a triomfar en la reclamació: unes empreses sense escrúpols contaminant l’aigua per incrementar els seus comptes de resultats i com a conseqüència, famílies destruïdes amb nens patint.

A tot això, què hi pinta aquí la Blancaneus? Doncs la relació amb el clàssic de Disney apareix comparant els magnífics secundaris de les dues pel·lícules. Civil Action és una pel·lícula basada en fets reals i potser el més realista de tota la pel·lícula és el personatge interpretat per Robert Duvall: un astut professor de dret de Harvard, a punt de jubilar-se, que decideix assumir la defensa d’una de les empreses afectades i es mira el cas amb la serenitat d’un gat vell. Si, el paral·lelisme és entre Duvall i la reina assassina... Però els punts de connexió per a mi no són en la maldat i la falta de moral dels personatges; en aquest sentit l’advocat sènior és un personatge molt més complexe que la reina malvada, té molts més matisos. La clau està en aquell refrany castellà sabe más el diablo por viejo que por diablo, ja que Duvall també ofereix a un jove i impulsiu Travolta la poma enverinada: vine a enfronar-te a judici amb mi, tens un cas sucós entre mans, i uns fets que clamen justícia al cel... Però Duvall sap que el terreny dels jutjats no necessàriament és el de la justícia i que els processos judicials es poden omplir de dilacions, problemes provatoris i un llarg etcètera que compliquin una reclamació per més ben fonamentada que estigui. En resum: si aconsegueix fer entrar a Schlichtmann a la sala de vistes, aquest es trobarà ràpidament amb els peus enfangats i, una mica més tard, descobrirà que, a més trepitja sorres movedisses i que com més s’esforci en defensar els seus clients i els seus arguments davant del Jutge, més s’enfonsarà en un pou sense fons de despeses econòmiques que se l’aniran empassant a ell i al seu despatx.